A la consulta ho veig cada dia.
Seguim abordant-la com si fos una decisió individual: menjar millor, moure’s més.
Però això és només la superfície.
L’obesitat és una malaltia crònica, sí.
Però sobretot és el resultat d’un entorn que ho posa difícil: accés desigual a aliments de qualitat, ultraprocessats omnipresents, poc temps, poc espai i poca facilitat per moure’s.
Només un 7% dels països tenen sistemes de salut preparats per abordar-la de manera efectiva.
I mentrestant, continuem traslladant tota la responsabilitat al pacient.
Hi ha mesures que funcionen: fiscalitat sobre begudes ensucrades, regulació del màrqueting dirigit a infants, facilitar l’accés a aliments saludables, promoure activitat física des del sistema.
No és teoria. És salut pública.
Seguirem arribant tard si només actuem a la consulta.
Perquè l’obesitat es comença a decidir molt abans que el pacient entri per la porta.